Més a prop, marcant el camí de la carretera, ametllers d'un verd suau i figueres d'amples pàmpols. La carretera serpentejava entre els turons. D'ella naixia el camí, s'enfonsava i desapareixia i tornava a emergir de nou entre les atzavares i les pales amples i gruixudes de les figueres de moro.
Cap al migdia, la muntanya baixava en una corba suau, onejada de turons, i apareixia l'aldea, aixafada sobre la terra.
MARIA AURELIA CAPMANY, La pluja als vidres.
divendres, 5 de març del 2010
El profesor de català,
ens ha dit que de deures ens hem d'inventar un poema,
nosaltres ens hem queixat,
ja que també hem de fer un esquema,
ara el poema he començat,
i faré l'esquema,
quan l'hagi acabat.
Jo diria que molts versos no he de fer,
per tant ja vaig acabant,
ja que l'esquema he de fer,
tot i que no en sé bastant.
ens ha dit que de deures ens hem d'inventar un poema,
nosaltres ens hem queixat,
ja que també hem de fer un esquema,
ara el poema he començat,
i faré l'esquema,
quan l'hagi acabat.
Jo diria que molts versos no he de fer,
per tant ja vaig acabant,
ja que l'esquema he de fer,
tot i que no en sé bastant.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)